La Vanesa, la Montse i en Jaume parlen de la seva professió, de l’activitat vinculada a la terra i de l’arrelament profund a partir de la coneixença i l’estima pel lloc. Coincideixen que ens falten pagesos i que el repte imperatiu és educar la joventut del món rural per valorar més encara allò propi, però que per fer-ho cal conèixer bé el lloc i, perquè això passi, cal ser-hi.

Els codonys encara són a l’arbre. Són petits perquè la sequera fa estralls arreu.  A Ficaria, les vinyes de La Font conviuen amb arbres fruiters. Les abraça un paisatge imponent i ignot, el de La Figuera, al Priorat. El caquier ja no guarda cap fruit i les fulles han mudat de color. El granat espera pacient l’empatia del conjunt de la vegetació del cep, un gir sobtat en el seu cromatisme. Encara no es percep la tardor; la temperatura és de primavera. El dia desperta lent abans del canvi d’hora. Hi ha ganes d’escoltar, d’explicar-se i de descobrir-se. El cel, enteranyinat. Rajos de llum a batzegades. La conversa també il·lumina. El campanar del poble marca el tempo d’un diàleg sense presses que gira al voltant del valor del ruralisme i la pagesia. “El paradís no existeix. Tu busques el teu lloc”, afirma d’entrada en Jaume. “Al poble és on estic més a gust i em sento més persona”, diu la Montse. “Cada dia agraeixo on estic. Acaba sent el meu paradís i intento dir-ho als fills perquè de forma natural no en són conscients”, afegeix Vanesa Freixa, il·lustradora i activista rural. Se situen geogràficament, s’expliquen els respectius oficis i comparteixen l’haver desfet camí: retornar al poble després d’habitar un entorn urbà. Els primers minuts giren al voltant de l’atzucac en què es troba el sector primari. “La pagesia és menystinguda i maltractada, però no pots estar renegant tot el dia”, comenta en Jaume. “I és incapaç d’organitzar-se”, rebla Freixa.

La passió pel vi comença el 2002. És tanta que fins i tot s’aventuren a obrir una vinoteca al poble quan encara se’n coneix poc el concepte. L’anomenen “El Circell”. La terra definint-ho tot. En Jaume i la Montse han obert camí sempre. Tornant d’una fira de vi a Batea, “després de tastar un vi fet honestament i molt primàriament” matisa en Jaume, pensen que ells també s’hi poden dedicar, a elaborar vi. Ficaria neix d’un neguit, d’unes ganes, d’una intuïció, d’una il·lusió i d’un desig. Es fan lloc en un territori on els contorns geogràfics i l’essència de Priorat i Montsant estan ja definits, però amb la llibertat que donen la distància i l’alçada de La Figuera. La Serra de Montsant inspira, abraça però també allibera.

“L’autoestima ve donada pel reconeixement que ve de fora. Sovint has de repreguntar-te el teu paper. Hi ha mancances i patiment en el camí que traces”, afirma Vanesa Freixa. “Cada tros que cultivem té la seva identitat, però en tots hi ha pau, energia, màgia… El Priorat és una terra tel·lúrica”, dirà la Montse. “L’entorn condiciona la manera de pensar”, afegeix la il·lustradora. “Allà on vivim podem desenvolupar l’observació, passar bona part del temps a fora i en silenci. Te n’adones que passen coses al voltant teu i tens relació de veïnatge amb els animals. S’acostumen a nosaltres i per això som capaços de veure’n més que la resta de persones, perquè no ens tenen por. S’acostumen a la nostra veu”, afegeix.  Es passa la mà pel cor i el gest parla de conviccions sentides. Una papallona sobrevola l’escena de rodatge. La biodiversitat és evident a les vinyes de Ficaria, per bé que la sobrepoblació d’alguna espècie com la cabra hispànica i el cabirol han esdevingut un maldecap cada vegada més gran per al cultiu de la vinya. La posen en joc. “L’agricultura biodinàmica m’ha explicat el vincle entre el món vegetal i animal. Tornar a la terra em fa sentir viu, perquè som un element més de la natura. La biodinàmica em dona respostes a la feina de pagès i per això l’aplico en viticultura”, comenta en Jaume.

El vi encén la conversa. Pater és una icona. El primer monovarietal de garnatxa negra vinificat, en els seus inicis, sota l’empara de la DO Montsant. Ara Ficaria se sent còmoda fent vi al marge, en un entorn de confiança que ha creat amb el col·lectiu Vinyataires Lliures. “És un vi de raïms de tres trossos de La Figuera on hi ha clons vells de garnatxa negra. Reflecteix identitat i caràcter, els de l’entorn. Aquí la garnatxa no era valorada, però nosaltres vam entendre que si volíem ser, havíem de ser el que som. Cal revaloritzar lo propi”, explica amb fermesa en Jaume. “Com la xisqueta, que la vam defensar, tant la raça d’ovella com l’ofici. I ho vam difondre. Vam teixir de nou amb llana local. Això demostra l’estima pel lloc”, matisa Freixa. El diàleg gira al voltant dels valors arrelats, de territoris pobres que es buiden i que s’omplen amb activitats resistents com el cultiu de la vinya o el turisme sostenible que se’n deriva. “El Priorat no és només vi, és paisatge, natura, tenim història, tenim oli…”, recorden a Ficaria. “Tenim una roca calcària molt particular i moltes illes de bosc que demanen gestió. El seu abandonament ha portat al desequilibri de la vida animal, i per això tenim plagues”, es lamentarà en Jaume. “Quan ets responsable de l’espai, la mirada és diferent i entenem determinades accions de l’altra gent que generen estrès i despesa”, significa Freixa. “Un any més com aquest no el podrem aguantar. Ara l’espècie en extinció som nosaltres. Hem reduït la collita en un 70%. Tenim una pressió molt alta d’animals salvatges perquè tenim bosc.  Les plantes no tenen recursos per tornar a brotar, la poda serà una odissea. Passem uns estius molt amargs amb els animals i la sequera”, es lamenten a Ficaria. “Yayo Herrero diu que amb la gestió del clima no pots negociar, però sí que es pot fer amb la gestió del territori”, aporta sàviament a la conversa Vanesa Freixa.

I en aquest punt, es manifesta el descontentament compartit amb l’Administració. “Són poc eficients, passa molt de temps fins que resolen una problemàtica”, diu Freixa. “Una part de la collita ja estic disposat a què se la mengin els animals, perquè ells també són biodiversitat i em donen vida a mi, però la mala gestió del Govern m’afecta la meva supervivència”, resoldrà en Jaume. Burocràcia, paperassa, tràmits infinits que els obliguen a passar massa temps a l’oficina quan la vida de pagès es resol al camp. “Sentir-se indefens perquè qui ho regula tot no ho gestiona. Tenim desequilibris i espècies no autòctones”, es lamenta el viticultor. “Quan els territoris es despoblen, es colonitzen els entorns, hi ha una desvinculació gran del camp i ningú no s’atreveix a legislar”, afirma Freixa.  Ells que l’habiten, uns la muntanya mediterrània i l’altra la pirinenca, reclamen ser escoltats. Estimen el paisatge que els dona sentit i els oficis que els defineixen. I per extensió l’artesania, l’autenticitat i el gest humà de sostenir el que és propi. També el llenguatge. S’obstinen a rescatar-lo i fer-lo perviure. Parlen del pinçà, del barba-roig, de la merla. Del duc de l’etiqueta del Pater. Del que els han transferit els avantpassats i del que volen llegar a les generacions futures. Militen en la resistència del conrear i del viure amb la terra. S’aprehenen amb ella.

Quan la càmera s’atura, el diàleg continua i parlen d’alimentació. Passegen entre ceps vells i murs de pedra seca. “Com que ens arriben els aliments de tot arreu i són fàcils d’aconseguir, no tenim la consciència de què estan fets en un espai concret i a través de la feina de moltes persones. No hem valorat prou el treball dels ancestres en el paper d’alimentar-se i d’alimentar. Vam arraconar el seu coneixement i el vam arribar a menystenir, però ara veiem que no és així”, sospira Vanesa Freixa. I afegeix: “Ens falten pagesos. La pagesia no és als llibres, no arriba als petits i em dol en l’ànima haver-me avergonyit per sentir-me diferent per venir d’on venim. Hem menyspreat la feina dels avantpassats”. Les seves paraules troben aixopluc en la mirada de la Montse i en Jaume.  Li senten dir: “Em sento molt de terra. No sé si hauré de marxar mai d’on visc però no ho vull fer de cap manera”. I a Ficaria se solidaritzen: “Encara que no donin raïm o molt poc, sostenim aquestes vinyes. Tot això és fruit de la nostra misèria. El nostre patrimoni és la nostra misèria. Estaria tot trinxat si no hagués estat així, hauríem perdut les plantes velles”. I la Montse matisa: “La deixadesa de l’Administració en aquest lloc ha significat una salvaguarda  bestial del patrimoni vegetal, la possibilitat de ser autèntics encara”.  Comparteixen que el repte imperatiu és educar els joves i valorar més encara allò propi, però per fer-ho “cal conèixer bé el lloc i hi has de ser”, etziba en Jaume. Més delicadament ho resumeix Vanesa Freixa al seu llibre “Ruralisme”: “Vull millorar com a persona a través del vincle que tinc amb la terra (…) De vegades penso que potser em deixo portar per una il·lusió i que em forço a veure un lligam invisible que en realitat no existeix. La terra no espera res de nosaltres, no depèn de nosaltres. Ella sap que som una anècdota breu en la seva llarguíssima existència i que passi el que passi resistirà en el temps. Transcorrerà per estadis bellíssims i per moments de completa destrucció, desfigurada i irreconeixible”.