S’havien saludat tímidament en una de les assemblees de l’agrupació Vinyataires Lliures de la qual ambdós cellers en formen part. Avui covaran l’amistat al voltant d’una taula després d’escoltar-se sense presses i d’aprehendre’s. A l’Arboç el dia desperta radiant. L’abril es va definint amb les hores; el sol escalfa i la marinada el fa més suportable. Les pluges tímides dels últims dies han donat vitalitat als ceps vells que ja despunten vora el celler, però en calen més, principalment als territoris que no tenen aigua, com el Priorat. L’aigua ha esdevingut, inevitablement, una obsessió per als pagesos. Ficaria Vins i Entre Vinyes, dos cellers d’escala humana, compromesos amb la cura del paisatge, seuen per creuar-se veritats sobre la vida i el vi. “Hem hagut d’instal·lar reg soterrat”, diu el viticultor Josep Maria Tort, justificant l’estampa bucòlica que regala als ulls la coberta vegetal tota ufanosa. Escolten les vinyes inserides al Parc Natural del Foix; hi fan tractaments biodinàmics i regeneratius per convicció però també per mirar de resistir l’embat clima. Jaume Roca i Montse Castro contemplen la bellesa d’un sòl hidratat a la plana del Penedès; la comparen amb certa tristesa amb les seves vinyes avui assedegades, resistint en pendents austeres a La Figuera.

“Aquí on som abans eren granges de pollastres i de porcs. Al voltant hi havia oliveres, presseguers, vinyes… S’hi sent encara tota aquesta energia. Hi ha hagut moltes històries en aquest espai”, explica l’enòloga Maria Barrena d’Entre Vinyes. “Sempre s’ha d’involucionar, cal tornar a revaloritzar la terra com allò natural i productiu que és. La viabilitat i la identitat és el teu producte amb la singularitat que tu li dones”, remarca Jaume Roca. “Cada generació té un context, està clar. Es va fugir de la riquesa del policultiu per llançar-se al progrés, perquè donava resultats immediats”, recorda Maria Barrena. Cap dels dos jutja les decisions d’un temps que no va ser el seu. Comprenen, accepten i miren de fer un gir per guanyar valor. “El vi té la capacitat de transmetre cada zona. Quan estudiava Enologia, m’ensenyaven que es feia al celler, però està clar que el fa el paisatge”, corregeix Barrena. “Si alguna cosa té el vi és que és un producte per gaudir, que dona identitat i singularitat. Permet que les persones s’arrelin a un entorn rural i agrícola. A Ficaria fem vins honestos, despullats, de raïm i de res més”, comenta Roca.

Una taula, tres copes i Èlia. A dins del vi, homenatge a una de les filles, tres varietats i una mirada integradora.  Ficaria servint a casa d’Entre Vinyes. El Pelut, el gos del celler, respira als peus mig endormiscat. “Costa definir com és un vi fet amb la natura perquè estem molt contaminats de tot allò convencional. Cal col·laborar-hi i deixar que s’expressi”, explica Maria Barrena. “Per què hem de posar-hi etiquetes sempre?”, afegeix Montse Castro. “Hem de se capaços de cuidar el camp, el producte i explicar què fem, perquè també hi ha bellesa en el fet d’apropar la teva realitat. Posar l’escala humana al centre, que les mans que toquen siguin un valor”, defensen a Entre Vinyes. L’artesania al centre. “La figura de l’artesà és la que reivindiquem. I volem que l’administració també la reconegui. En algun moment cal fer visible que no tots treballem de la mateixa manera. Som artesans del que estem fent, i també tenim una part creativa”, matisen a Ficaria. “El valor ha de ser el vi que cuida el paisatge, que no crea residus, que també té cura de les persones. És un producte viu”, resol Maria Barrena. “Hem d’establir una relació de respecte i també cultural amb el vi”, afegeix Montse Castro. Recorda la normalitat amb què el  porró presidia les taules, com un aliment més. “Sempre hem tingut la idea que el vi és un membre més de la nostra família”, diu l’enòloga d’Entre Vinyes. I afegeix: “Als fills els hem transmès l’amor incondicional i de respecte a la natura a través del vi; això és el que volem traslladar a la següent generació”. I tots tres reivindiquen el poder transformador d’una taula. Diu Jaume Roca: “Hem ensenyat als fills que per menjar no s’ha de tenir pressa. T’activa els sentits, l’esperit, l’ànima… Amb els aliments i amb la conversa, que tot flueixi… Aquesta és la sensació del viure”. “Tota la transmissió de coneixement de la zona on visc m’ha estat transmesa oralment. Si no parles, la cultura dels llocs, el saber sobre animals, plantes… Es perd. Jo ho sé perquè a mi m’ho han dit l’avi, el pare… A vegades un pagès té més cultura que un universitari. S’ha de conèixer el lloc on vius”, recorda. “Hi ha coses que no es poden estudiar. Jo he hagut de desaprendre d’aquesta mirada tan científica i especialitzada centrada en el celler i la tecnologia. No hi havia escolta cap al paisatge. Hi ha tot un món que no ens van ensenyar. Més enllà de la planta, hi ha el sòl. Crec que l’Enologia s’ha d’obrir a les Humanitats. Fer vi és un sistema d’equilibris. Verema rere verema intentes entendre què passa a la vinya i quina és la teva relació amb ella”, comenta Barrena. “Hem d’intercanviar coneixements, estem en un moment complex, però ens tenim els uns als altres”, adverteix Montse Castro. Obstinats tots tres a crear ponts transparents de confiança i; el vi com a aliment i eina de relació social, d’aprenentatge mutu i permanent.

“Vam perdre la cultura de secà i certament al Priorat no hem tingut mai aigua. Però venim del Si no tens aigua, te la portaran. Hem d’aprendre a viure amb el que no tenim o el que tenim, perquè lo altre et farà esclau del que no ets. Al llarg dels anys s’han establert tècniques de cultiu que depenen de l’aigua. No n’aprendrem mai”, diu amb gravetat al rostre Jaume Roca. “La natura també ens demana recuperar el policultiu, és com una assegurança agrària. I el paisatge ho agraeix. Veus riquesa i bellesa. Cal recuperar el mosaic mediterrani que és resilient. Només així serem més independents i sobirans. El problema és el model; l’agricultura és la solució, quan és raonada i fonamentada en el paisatge”, respon Maria Barrena. “Cal que la societat estigui disposada a fer aquest canvi, a valorar la pagesia”, suma amb encert Montse Castro.

S’obre una conversa nova a propòsit de l’aigua, de les altes temperatures… de canvi climàtic, en definitiva. “Hi hauran canvis perquè hi són en el paisatge. Nosaltres fa 10 anys que elaborem i en els últims 5 ja no hi ha fil conductor. S’avança la data de la verema, hi ha més matís herbaci perquè no tenim fulla a final d’agost. Hem après a comprendre el lloc i l’anyada. Hi ha més rusticitat en els vins joves, però no perdem acidesa. Constatem que podem guardar els vins perquè evolucionen més bé”, relata Maria Barrena. “Hem d’evitar buscar el que fan altres regions de vins del món i també seguir les tendències. Veiem que es busca aprimar els vins i es malbarata el potencial del vi del mediterrani. Al Priorat tenim sol i poca aigua, de manera que els vins han de tenir accent i caràcter. Només si són autèntics permeten passar-ho bé”, explica Roca.  Recalen en el debat de varietats i novament tots tres convenen en què cal respectar les mirades i decisions de cada temps. “Ens falta autoestima també. Tenim una terra, un paisatge, unes varietats i molt a dir. Cal adaptar-se a les circumstàncies però no voler ser una altra cosa. Crec que és bo que el món del vi s’obri, és positiu i et permet trobar el teu lloc, des d’on vols treballar i situar-te”, resol Barrena. Comenten l’amplitud d’estils que avui hi ha al mercat, des de blancs amb maceració, negres més prims i rosats sense color, que admet els seus oposats, que són els més representatius del Mediterrani. Alguns no es traeixen. “El món del vi és vulnerable. Està clar que la viticultura del futur són varietats de cicle llarg, però no podem arrancar ceps que han tingut un sentit en un determinat moment”, afirma Barrena per referir-se al cabernet sauvignon que cultiven a Ficaria. “Fem vins de paratge, paisatge i natura”, contextualitza.

La reflexió al voltant de les varietats de raïm s’anima amb glops de vi. Sobre la taula, Èlia, vint anys d’un vi principalment de garnatxa negra (70%) que  s’arrodoneix amb cabernet sauvignon i sirà. De vinyes velles, creix en sòls argilosos i calcaris i fa la criança durant un any.  “Crec que és decisiu comunicar la persona que cuida els ceps. És més, és molt més important que parlar de varietats. Hi ha vins que són essencialment un paisatge, però més que el tipus de raïm hi ha la consciència de qui el cultiva”, assevera Barrena. S’alcen de taula i seguiran conversant vora els ceps vells, respirant la primavera. Barrena i Tort els ofereixen l’Oníric, muscat dins l’ou 2022, un vi de parcel·la única, de vinyes velles. Jaume Roca dirà que és una varietat que el fascina: “Sóc un amant del muscat quan està fet amb personalitat, finor i elegància”. Com el que té a les mans. Un vi penedesenc covat en ous de ceràmica, salvatge i moderadament exuberant. “Escoltem, observem i acompanyem”, diu Barrena. “És fantàstic quan ets capaç de descodificar alguna cosa que és molt íntima”, afegeix amb tota l’amplitud metafòrica de l’expressió que fa volar la imaginació. I expliquen el sentit de l’etiqueta del vi on aquest cop no hi ha ocells ni aus com és habitual, però no per això deixen d’enlairar-se.